Foto: agències

Foto: agències

 Article publicat a Vilaweb

El pensament econòmic dominant, el neoliberalisme, té un argumentari propi que utilitza constantment per crear estats d’ànim que facin més tolerables i acceptables les seves propostes, que sempre impliquen sacrificis per a les classes populars. Aquest argumentari es repeteix a través dels grans mitjans d’informació, de manera que es converteix en la saviesa convencional del país. És a dir, les ‘obvietats’ promogudes pel pensament econòmic dominant s’accepten sense més ni més, i marginen aquells autors que les qüestionen. Aquestes ‘obvietats’ són repetides milers de vegades per economistes mediàtics que intenten que traspuï una seguretat que vol aparentar competència.

Cadascuna d’aquestes obvietats és avalada per una evidència molt escassa, si no pràcticament nul·la. En realitat, aquesta evidència (fàcilment accessibles, per cert) mostren la seva falsedat. Vegem-ne diverses, mirant primer què diu la saviesa convencional i contrastant-ho després amb l’evidència que la contradiu.

Primera suposada obvietat. El problema de l’eurozona és que li falta lideratge. No hi ha cap figura ni un poder polític que lideri aquest projecte. Puc citar un nombre llarg de ‘gurus mediàtics’ que, amb un to de veu engolat, ressalten aquesta manca de lideratge com un problema major. Qualsevol analista de les polítiques públiques que apliquen la majoria d’institucions europees (el Consell Europeu, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu), com també els governs de l’eurozona, observarà una gran coincidència en la majoria, entre les quals es destaquen les polítiques de retallades de la despesa pública (allò que popularment s’anomenen ‘les retallades’) i de reformes estructurals encaminades a rebaixar els salaris. I, dirigint-les totes, hi ha el govern alemany capitanejat per la senyora Merkel, que lidera les polítiques públiques de l’eurozona. Malgrat que és ben evident que aquestes polítiques causen un enorme dany a les classes populars, es van duent a terme sota la supervisió i el mandat del govern Merkel. Quines mostres més volen veure que existeix aquest lideratge? Ni un sol país no s’ha rebel·lat contra aquestes polítiques, per molt que de tant en tant apareguin veus tímides de protesta.

La victòria de Syriza significaria un pas per a redefinir la dinàmica sud-nord dins l’eurozona, cosa que implicaria redefinir-hi les relacions de poder

Segona suposada obvietat. Les polítiques ‘irresponsables’ dels països perifèrics de l’eurozona (els anomenats PIGS) porten l’eurozona a un desastre, i obren la possibilitat que l’euro es col·lapsi. Deveu recordar que el col·lapse de l’euro ha estat durant aquests últims anys un temor promogut pels economistes neoliberals (i els seus aliats, els economistes socioliberals), que constantment alertaven que, tret que els països perifèrics actuessin més responsablement (és a dir, que es retallés més i més la despesa pública i s’abaixessin més i més els salaris), l’euro cauria. De nou, us puc citar nombrosos gurus mediàtics que ja calculaven el dia i hora que l’euro cauria.

Doncs bé, l’euro no va caure, ni tan sols va perillar de caure, com vaig indicar enmig de la histèria del suposat col·lapse (vegeu ‘Causas y consecuencias del euro’, Público, 26-7-12). I la causa que no hi corrés cap perill de caure era molt fàcil de veure. Al capital financer alemany, l’eix del poder financer (i polític) europeu, li anava però que molt bé la continuïtat de l’euro, amb aquest desequilibri de forces dins l’eurozona. En realitat, no li podia anar millor. Creava un flux de diners de la perifèria al centre que beneficiava l’establishment financer i econòmic alemany. L’euro, lluny de morir-se, tenia una salut molt robusta.

Tercera suposada obvietat. La victòria de Syriza a Grècia podria portar a l’expulsió de Grècia de l’eurozona. El programa de Syriza, que amenaça de reestructurar el deute, i fins i tot d’impugnar-ne un component, causarà l’expulsió del país. Això ho deveu haver llegit en els grans mitjans milers de vegades aquests dies. Tots els gurus mediàtics, incloent el del diari El País, el senyor J. C. Díez, ho han vaticinat. I les veus conservadores i neoliberals (incloent-hi socioliberals) que dominen les tertúlies ara pronostiquen que Grècia acabarà essent expulsada. I com a prova d’això es remeten a les declaracions del ministre de Finances alemany, de portaveus de l’FMI i un nombre llarg de portaveus de la saviesa convencional. És el nou dogma mediàtic i polític.Doncs bé, us asseguro que l’última cosa que la banca alemanya desitja és que Grècia se’n vagi de l’euro. I, si no, espereu i ho veureu. I la causa que a Grècia no la faran fora de l’eurozona és que, si ho fessin, la banca alemanya tindria un enorme problema. Alemanya té invertits 700.000 milions d’euros en els PIGS —Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (200.000 milions en aquest últim). Això són molts diners. Si Grècia és expulsada, és lògic que Grècia no pagui aquest deute. I qui té llavors un greu problema no és Grècia, sinó Alemanya. En realitat, tot el rescat de la banca espanyola (pel qual la UE va oferir 100.000 milions d’euros) era per pagar el deute a la banca alemanya (com va constar en els discursos al parlament alemany, en el moment en què s’havien d’aprovar aquests fons).

La victòria de Syriza significaria un pas per a redefinir la dinàmica sud-nord dins l’eurozona, cosa que implicaria redefinir-hi les relacions de poder. En realitat, Grècia i Espanya tenen més poder del que han tingut coratge d’utilitzar. I el poder és que deuen moltíssims diners prestats a Alemanya, que aquest país no pot perdre, cosa que passaria si aquests països no paguessin. Si vós, lector, deveu 100.000 euros a un banc i no els podeu pagar, teniu un problema. Però si deveu 100.000 milions al banc i no els podeu pagar, el banc té un gran problema. I Alemanya n’és plenament conscient. No cal dir que ara tots els neoliberals i socioliberals s’han mobilitzat perquè Syriza no guanyi. I faran servir tota mena d’arguments. Però això és part d’un discurs que, com alguns hem anat denunciant, és mancat de credibilitat. Així de clar.

Vicenç Navarro, catedràtic de polítiques públiques de la Universitat Pompeu Fabra.