Reflexions d’una treballadora del Grup Banc Sabadell

L’altra dia, una companya em va passar un retall d’un diari amb molta tirada i d’àmbit nacional, on sortia una entrevista a ChristopheDejours, Catedràtic de Psicoanàlisi-Salut Feina, especialitat en psicologia del treball.

Després de llegir-lo em va fer reflexionar.

Explicava que des de finals dels anys 90 hi ha hagut una transformació molt profunda en l’organització sobre l’organització del treball. S’han reemplaçat els tècnics per gestors, passant de mesurar la qualitat del treball a mesurar la quantitat.

La situació es tan perversa que persones formades, sòlides i ben estructurades estan sotmeses a tanta pressió per part dels seus dirigents, que fa que tinguin que fer coses que elles mateixes no hi estan d’acord. Coses com veure’s obligats a mentir als clients per tal de poder vendre aquell determinat producte o millorar els resultats.

Les avaluacions personals han destrossat la solidaritat i la confiança. Els executius, gerents, personal de recursos humans i supervisors, contribueixen a la flexibilització de la feina, l’abús i la precarietat, sabent que es moralment reprovable. Simplement obeeixen ordres.

Això ha provocat un augment de diverses patologies. Trastorns musculoesquelètics, el burnout (estar cremat a la feina) o fins i tot situacions de mort sobtada. S’ha disparat el consum de fàrmacs per poder aguantar al ritme de feina. Molts pateixen estrès i trastorns cognitius, arribant a no distingir el que es just del injust i fins i tot, saber que es veritat o que es fals,en la pròpia naturalesa de la feina.

I em vaig preguntar…

Quant de tot això està passant al banc?

Quantes vegades ens han posat en un “ranking” i ens han pressionat per que no hem arribat al numero de contractacions pressupostades?

Quantes vegades has “col·locat” aquell producte per augmentar aquest “rànking”?

Quantes vegades en les avaluacions, el teu cap considera que no fas prou, malgrat has estat ampliant la teva jornada dia a dia?

A canvi ens donen un incentiu (Valora), que si puja una mica, et canvien les regles del joc per que no hi arribis o cobris “massa”.

Reflexionem-hi senyors, Reflexionem-hi!