Patrice Lumumba, president de la República Democràtica del Congo

Patrice Lumumba, president de la República Democràtica del Congo, assassinat per l’imperialisme.

La història no l’escriuen sempre els vencedors. Si viatgeu a la República Democràtica del Congo, us resultarà sorprenent escoltar la immensa majoria de les persones amb qui parlareu afirmant que l’assassinat del pare de la pàtria, Patrice Lumumba, va ser obra de la CIA en col·laboració amb mercenaris pagats pel govern belga.

Com a hipòtesi té tots els números de ser certa: Patrice Lumumba va encarnar tot allò que les metròpolis i companyies occidentals amb interessos a l’Àfrica volien evitar durant els processos d’autodeterminació que van tenir lloc al continent durant el segle XX.

Amb poques diferències, els congolesos expliquen la història d’un Lumumba amb molt suport popular que va ser investit, l’any 1960, primer ministre del nou Congo independent gràcies a un full de ruta nacionalista i d’esquerres que apostava per l’educació laica com a fonament d’una democràcia incipient.

Lumumba i el nou govern es van veure afeblits de forma immediata per les lluites regionals promogudes pels interessos colonials que boicotejaven el procés d’independència. A instàncies del fràgil govern congolès, les Nacions Unides només van cobrir l’expedient amb un contingent insuficient de cascos blaus. Poc més tard, i ja amb un país sencer abocat al caos promogut des de l’exterior, Lumumba decideix posicionar-se en aquell món bipolar i sol·licita ajuda a la Unió Soviètica.

El mes de setembre d’aquell mateix 1960, abans de fer-se efectiu cap suport exterior, es produeix un cop d’estat. Patrice Lumumba pateix tortura i confinament fins que, tres mesos després, és assassinat per mercenaris belgues que fan desaparèixer el cos submergint-lo en àcid.

Aquest mes de gener ha fet cinquanta-cinc anys de la mort de Lumumba i paga la pena mirar què en sabem d’aquella desaparició forçada i quines proves incriminen Bèlgica i els Estats Units en l’assassinat.

L’any 2001, una comissió parlamentària d’investigació va reconèixer la ‘responsabilitat moral’ de Bèlgica en la mort del líder congolès. És una responsabilitat moral curiosa perquè la mateixa comissió parlamentària parlava de la implicació de dotze militars belgues en l’assassinat. I l’any següent, el 2002, Brussel·les va demanar perdó per la implicació de membres del govern belga de l’època en el cop d’estat contra Lumumba.

Pel que fa la implicació nordamericana, resulta imprescindible consultar el llibre Legacy of Ashes escrit l’any 2007 pel periodista del New York Times, Tim Weiner. Una obra demolidora per a la intel·ligència americana (sic!) i que en el cas de l’assassinat de Lumumba parla d’una ordre directa del president Eisenhower al director de la CIA, Allen Dulles, emesa el 18 d’agost de 1960. El mateix Senat nordamericà, en una investigació feta pública el 1975, va revelar que la CIA comptava amb un pla específic per assassinar Lumumba.

El llibre de Weiner el podeu comprar a Amazon per poc més de tretze dòlars. Barat si tenim en compte els detalls i la riquesa de les fonts que hi apareixen. Fins al punt que la mateixa CIA es va veure obligada a fer una declaració oficial en relació a l’obra d’aquest periodista que encara podeu consultar aquí.

Ha passat una mica més de mig segle des de la mort de Lumumba i la investigació política i periodística, a Bèlgica i als Estats Units, confirmen allò que la saviesa popular explica des de fa anys pels carrers de Kinshasa: Lumumba apostava per un Congo realment independent i democràtic amb capacitat de gestionar i administrar els seus recursos naturals; volia posar fi a un sistema d’explotació del país per part de companyies estrangeres sense cap mena de retorn; i, finalment, dos països occidentals van decidir que no volien aquest nou futur per a la població congolesa i van acordar evitar-ho.

Avui, el Congo ocupa la posició 176 en la llista de països segons l’índex de desenvolupament humà (IDH) i el seu subsòl continua explotat, directament o indirectament i de forma majoritària, per companyies estrangeres entre les quals és fàcil trobar-ne de capital belga o nord-americà.

Oscar Wilde ironitzava sobre la història dient que el nostre únic deure amb ella era reescriure-la. És una sort que existeixin periodistes i polítics que assumeixin aquest deure des del compromís amb la investigació, la veritat i la justícia. Faltaria, clar, una reparació que ni hi és ni se l’espera.

Article de Francesc de Dalmases publica a Mèdia.cat